L'he vista, Jaume, l'he vista! Sí, Ella, la xica del mocador roig. I he parlat amb ella! A la inauguració de l'Ateneu Racionalista. Sí, t'ho has perdut. Ha estat molt gros. Hi eren tots. En Sarò de Pedralbes, na Perseveranda, en Ximo Benagai, de la CNT, na Nàsia la Idea, companys de l'escorxador... hi eren en Paco Canya, na Matilde Vesània, na Pasquala la Torta... En fi, una munió de gent. Sort que hi vaig anar prompte, que m'han dit que es va quedar molta gent fora. Ah, i hi era na Paquita també, que va preguntar per tu. Paquita Bueno, que anava amb en Germinal. No, la resta de les xiques no hi era.
En fi, cent i la mare. Perquè et faces una idea, fins i tot un parell d'afincaires van eixir del seu cau per tal de ser-hi. Sí, dels uniformats. La granota beix, les ulleres, el mocador negre... tota la parafernàlia. No, no van prendre la paraula, ells. Es va dir en el discurs que havien recolzat la proposta i havien donat no sé quants psicoscòpics, lectors elèctrics, llibres sonors... Pots fer-te'n una idea. Atifells dels afincaires. Saps bé que jo tampoc els puc pair, Jaume. La cançoneta de la fi del món és un poc com el conte de l'enfadós. No trobes?
A l'últim, per a la biblioteca de l'Ateneu, tu i jo vam fer donació de La indomable, de la Montseny. No te'n recordes que el teníem els dos? La meua còpia va ser. Doncs na Senteta, la presidenta de l'Ateneu, que treballa al magatzem de taronja del tio Rosso, diuen que va dir en veure el llibre que que, bé, perquè encara no en tenien cap de la Montseny.
Però tornem a Ella, Jaume, que ara mateix ni tinc, ni vull tindre res més al cap.
A tu no et puc mentir. Jo esperava, desitjava, anhelava, delerava perquè Ella assistira a la inauguració. Però no la hi vaig veure, així que tinguí un goig sense alegria. Fou en desallotjar, que vam tardar una bona estona, que sentí una rialla i vaig saber que era la d'Ella. T'ho jure que vaig endevinar que era seua sense haver-li sentit la veu abans. La cerquí entre aquella càfila i allà era, amb unes amigues parlant ben animosament.
Jo, no cal dir-ho, vaig parar l'orella. La discussió era seriosa.
—Visca el col·lectivisme! —cridava l'amiga.
—Visca l'anarcocomunisme! —exclamà Ella.
A causa de la quantitat de gent que érem i l'escalfor dels arcs voltaics que ho omplien tot d'una llum encegant, començàvem a acubar-nos-hi tots. Els abrics i les gorres havien caigut ja, però Ella, cabuda, continuava portant el mocadoret roig al coll, i s'acalorava encara conversant amb les amigues.
—A cadascú segons les seues necessitats! —clamava, com si volguera que la sentiren en tot el barri de Benigafull.
—A cadascú segons el seu treball! —li retrucà l'amiga, vociferant com si parlara amb tots els habitants de Gual i part de la contornada.
A poc a poc, els fluxos de gent ens van apropar. Et jure, Jaume, que encara que haguera volgut, no haguera pogut fer-ho aposta. Va ser desitjat, però fortuït, que acabàrem a tocar l'un de l'altra. Elles ja s'havien adonat que jo les mirava, embadalit, però la veritat és que no era l'únic.
—Visca en Bakunin! —s'esgolava l'amiga, amb la cara brillant de suor i els ulls enrojolats.
—Visca en Kropotkin! —bramava Ella, inflamada de passió.
En eixe moment, conscients que tot lo món callàvem i ens les miràvem amb tota l'atenció, elles esclataren a riure de nou. L'hauries d'haver vista llavors. Tenia les galtes enceses, els ulls eixerits, el somriure sencer, franc i inapel·lable. Estava tan viva, Jaumet, tan viva!
Que com és Ella? Un portent. La cosa més bonica... Te'n recordes de la fotografia que té en Perico de na Carmen Tur? La d'El gato montés, sí. Hi té una retirada, però Ella és més... No sé com explicar-ho. Hauries de veure-la per a comprendre'm. Hauries de veure-la, creu-me.
Doncs el que passà llavors, és que jo ja era home a l'aigua. Ni més ni menys. Em veia a mi mateix com una palometa volant cap a una pereta incandescent. I just en eixe moment, quan era tan a prop d'elles que podia sentir la flaire escandalosa dels seus vestits, dels seus monyos, dels seus cossos, immobilitzats tots, anul·lada la nostra capacitat de decidir cap a on caminàvem, menats per la multitud, Ella va adreçar-se a mi.
—I tu —va dir, amb un somriure burleta—, tu que en penses?
Què havia de contestar, Jaumet? Jo estava desarmat, defallit! Amb prou faenes vaig fer:
—Dídac. Em diuen Dídac.
El filet de veu que m'eixí no fou prou i ella va dir, divertida, desvanida amb l'efecte que provocava en mi:
—Més alt, guapet, que no te sentim!
Vaig cridar tot el que vaig poder, una altra volta:
—Dídac. Em diuen Dídac.
Jo sabia que no estava responent el seu preguntat, Jaume, però què volies que fes? No m'anava el cap. Ella, però, va quedar satisfeta i així m'ho va fer veure, assentint amb el cap i dedicant-me una mirada que podria alliberar pobles sencers, anorrear qualsevol dictadura.
Pense que el meu aspecte, la meua conducta, la meua veu, no li resulten desagradables, Jaume. Crec que jo podria fer-li gràcia en un futur, i amb això, per ara, en tinc prou. Però, per sort, amic meu, encara n'hi ha més.
Mentre havia ocorregut tot açò, ens havíem anat distanciant elles i jo, i prompte quedaríem massa lluny per a poder continuar parlant. Quan ja quedava poquet perquè això passara, ella s'acomiadà de mi dient-me, amb un to seré i greu, el seu nom.
Cerverola, Jaumet. Cerverola li diuen. No és un nom preciós? Hui estic molt content, amic meu: ja sé com anomenar el meu anhel, la meua ambició, les meues fantasies...
No, quan vaig eixir al carrer, les cames tremolant encara, Ella ja no hi era. La vaig cercar, òbviament, però sense sort. A més, feia fred i jo estava amerat en suor, així que vaig prendre corrents el tramvia cap a casa per a evitar un refredat.
I saps què? Adés, pujant per l'escala, he trobat per fi la contestació a la pregunta que Cerverola em va fer. Sí, home: què pensava jo respecte d'en Miquel Bakunin i d'en Pere Kropotkin o, afinant més —perquè pense que això és el que hi havia darrere de la seua discussió amb l'amiga—, com pense jo que hauríem d'organitzar-nos idealment els éssers humans.
La resposta a eixa pregunta —i em ve ara, més de mitja hora tard—, és Emma Goldman.
Que no te'n recordes? Si m'ho vas llegir ahir mateix! Allò que l'amor és l'única base possible... Xe, millor t'ho llig directament del llibre. Un segonet. Mira, ací ho diu: «sabem que, ja siga que l'amor dure un instant o tota una eternitat, és l'única base creativa, inspiradora i elevada per a una nova espècie, per a un nou món».
Quina cosa més bonica, tat?
Enamorat jo? I tant! Com vols que no ho estiga?
⚡⚠️⚡
Próxim capítol: Jaume. La filla de na Cebeta Miraflor
.jpg)