Els amors elèctrics d'en Dídac i en Jaume
Em preguntaves, Dídac, per na Cebeta Miraflor. A mi no m'agrada dir-li aixina. El seu nom és Maria. Maria i avant. Ni Maria Flor, ni Maria Floretes, ni Maria Sensedents. La gent és molt cruel. És de veres que la pobra, si alça un poal ple d'aigua, es queda més marejada que un allioli, i que no pot baixar escales perquè li fan por. Tot això és veritat. I també que el casino no guanya res tenint-la llogada, perquè tot el que neteja ho deixa igual o pitjor que estava. Però et diré una cosa, Didaquet: que Maria cobre un sou de l'ama és un triomf de la classe obrera. Xa, no te'n rigues, que la cansalada no és de pollastre.
Resulta que, fa uns anyets, al casino va vindre a treballar una xica jove amb molta energia i il·lusió. Li deien Trona. De malnom, Rampeta. El pare era en Pep Mandonguilla, un porcador de la Reguera de tota la vida, i la mare, precisament, la nostra Maria de què parlàvem.
Sí, en Pep tampoc estava acabaet, i feien bona parella. El mal és que només casar-se van tindre la filleta, que jo no sé com és que na Trona va arribar viva a díhuit anys. Diuen que foren les veïnes del barri qui la varen pujar, però en qualsevol cas...
Doncs bé, tot just aquell mes, havien abandonat dues companyes, una per unes morenes molt fortes que li havien eixit i l'altra pel xicot, que era un imbècil i la volia tancada a casa; i un dia va entrar l'ama per la porta del casino amb Rampeta del braç:
—Ací teniu una nova companya. Diuen d'ella que és una màquina. Mireu a vore si és de veres.
L'ama ja estava fent volar coloms perquè, com es va demostrar més avant, tenia tota la intenció que la pobra Troneta li tirara avant ella a soletes la faena que feien les dues treballadores que faltaven. I a la molt oiosa li va eixir bé la jugada.
És que na Trona, Rampeta, t'ho jure que pareixia una ventúria. Volava pel casino amb una energia sobrenatural. Recorde que anava sempre a l'estil garçonne, que s'estilava molt aleshores, amb un capell cloche que no es llevava mai i que pareixia haver heretat d'una germana major, però no en tenia cap, de germana. A part d'això, era una xica normal, monyo molt negre, un poquet més baixeta que jo... però hi havia coses en ella que eren extraordinàries. La llum es reflectia en els seus ulls amb una claredat estranya, estava sempre xarrant, o treballant, o les dues coses ensems. Ja saps que al casino, segons la temporada, o l'hora que siga, o no tens prou mans per a tirar avant el treball o estàs amb elles plegades. Doncs bé, na Trona no parava queteta, encara que no hi haguera res a fer. S'inventava la faena, si calia. Jo la vaig veure netejant copes netes i brunyint de nou culleres on ja et podies espillar. Un dia, fins i tot, va recol·locar el magatzem sencer després que l'ordenara en Carpanta.
Recorde que de tant en tant li preguntava:
—Xa, Troneta, d'on traus l'energia?
I ella sempre feia:
—Jaumet, bonico, que no saps que per lo diner balla el gosset?
Era pobre la xica. Més que una rata d'església. Imagina't: la mare que no sap fer la o amb un got i el pare en l'etapa terciària de la sífilis. I a més a més, havien de pagar no sé quins préstecs que havien demanat el dia que els hi va caure el sostre de la casa. A saber la fam que estaria passant la família.
Una vesprada que va vindre la mare al casino, a beure debades quatre o cinc tassons de llet, com acostumava a fer, va i diu:
—Ma que és treballadora ma filleta. Ara, quan acabe ací, se torca la suoreta de les aixelles i a l'obra en el tio Paco.
—Com que a l'obra? —vaig demanar-li jo, que no entenia res.
I és que na Troneta, després de les seues horetes al casino, se n'anava a fer de manobra, en comptes de dormir. Quan li ho vaig comentar a ella, tornà amb allò de «per lo diner balla el gosset», i no va donar més explicacions. Com carall s'ho feia aquella doneta, per a treballar tant?
Ja saps que jo, Dídac, si vull esbrinar alguna cosa, fins que no trobe resposta, no pare, de manera que em vaig quedar amb la copla, que diuen, i vaig observar a la xica més detingudament. Descobrí encara més coses extraordinàries. La primera és que cada vegada que ens creuàvem i, pel que fos, la meua pell fregava amb la d'ella, per bé que fora un segonet, em pegava una enrampada que em feia mal i tot. I no només em passava a mi. La resta dels companys evitava el contacte amb ella per aquesta raó. La segona, que no encenia el llum quan era a l'excusat. Cosa rara. Que com és que sé això? Doncs perquè per davall de la porta tancada de l'excusat només s'hi veia una llumeneta fluixeta i groga, com si encenguera un lluquet per a canviar l'aigua a les olives. A mi tot açò, en comptes de fer-me recular, m'atreia més.
Un dia va vindre el xic amb què festejava. Li deien Toni, si no recorde malament. Un espasista gomós, que duia els seus amics afanetes al casino encara que a na Troneta no li feia gens de gràcia. Per sort, els dies que van estar venint no vam trobar res a faltar.
En Toni parlava amb els seus en veu alta de coses íntimes de la parella i a mi em venien ganes de trencar-li les dents d'una puntada de peu. Recorde perfectament una frase seua que em va colpir:
—Manxar en ella és com fer-ho amb un aparell elèctric.
Però no tot eren compliments. També el vaig sentir dir:
—No és or tot el que lluïx. La xiqueta té el geni curt. Si li porten la contrària, trau foc pels queixals. —Els amics van riure escandalosament i desdenyosa-. Com que no? I açò què collons és, pardals?
En eixe moment, s'alçà la màniga i mostrà l'avantbraç als seus amics —i de pas a tots els clients del casino—. Aquella fastigosa extremitat tenia unes clarianes entre els pèls, amb lesions rogenques i edematoses, com si una mà de metall incandescent li l'hagués aferrada.
—Només vaig dir-li que l'amigueta que té, na Meritxell, la filla del mestre, està ben bona. I no és que siga cap mentida, tat, Manolo?
El tal Manolo era un amic seu que tenia el cap com una carabassa. Però és igual, que m'enrotlle més que una persiana. El fet és que, per sort, na Troneta no va aguantar gaire temps aquell cretí d'en Toni i ell acabà esfumant-se com supose que acostumarà a fer a les cases on furta, si n'apareixen els amos.
Allò, que podria haver sigut una benedicció, afectà la xica moltíssim. Jo pense que va ser la gota que feu vessar el got. Encara que conservava l'energia sobrehumana, les coses que deia i, sobretot, la careta que duia, s'havien omplert de clapes ombrívoles.
Al casino se la veia a disgust, però no sabíem molt bé com ajudar-la perquè mai no havíem acabat d'agafar-ne confiança. No és que els meus companys i jo li tinguérem entema. Era que no es podia parlar tranquil·lament amb ella de res, perquè sempre anava amunt i avall, i allò de no poder tocar-la tampoc no ajudava. Potser fora jo qui més feia per la seua integració. Això explicaria que un dia s'adreçara a mi per a demanar-me:
—Jaume, tu m'acompanyaries a la revetla?
⚡⚠️⚡
Próxim capítol: Dídac. La promesa borrera
Capítol anterior: Dídac. La xica del mocador roig
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada