Els amors elèctrics d'en Dídac i en Jaume
No et cregues que trobar la mare fou fàcil. Vam tardar un parell d'hores, amb l'escorxador totalment parat i el conserge, que és un esqueta, vinga la matraca que havíem de tornar a la faena. Però, al final, la trobàrem. Mig dessagnada en un raconet de l'estable, entre fem i palla, amb la bèstia al costat.
Era na Laia Malaveta. Jo només la coneixia de vista, però és famosa per tindre sempre la figa girada i la veritat és que, amb tota la roba plena de sang i la cara blanca com l'algeps, encara ens va baladrejar perquè volia que la deixàrem allà tranquil·la, com si no estiguera mig morta.
—Fills de puta, no li digueu res a l'encarregat, que vos escanyaré!
Va vindre d'Artana fa poc, i diuen a la faena que no se li coneixen amics, ni família a Gual. Tampoc té marit. A saber qui li ha fet la criatura, ni si sap que estava prenyada d'ell. No havia dit res a ningú. La por que tenia era de perdre el treball.
Va alçar-se, se li van posar els ulls en blanc i haguera tornat al jaç de palla de cap, si no l'arriba a empomar Paco Canya. Aprofitàrem que havia perdut la consciència per a pujar-la damunt del carro d'una repartidora de carn, la Garruda, que la va portar a la Casa de socors. Diu que quan la van agafar un parell de zeladors, encara respirava. Tinc quimera que la trobem cinc minuts més tard i l'hem de dur al dipòsit de cadàvers directament. No, Jaume, no hem sabut res més d'ella.
Vam fer una assemblea —bé, més prompte allò fou un roglet, que érem quatre gats— i quedàrem que no hi havia més remei que contravindre a la voluntat de la Malaveta, perquè de totes totes havia de perdre el treball. Per què? Doncs molt senzill: la xica no podrà anar demà a treballar, ni crec que puga despús-demà, ni a l'altre. L'ama la farà fora com fa amb tota la gent que emmalalteix o que es queda prenyada. «Que tornen quan es posen bons i en parlarem», diu sempre.
De manera que a la xica li caldran els xavos del fons d'imprevistos, que per a això el tenim. Al tio Manró, al final, li han dit que sí, que li pagaran, però l'home encara no ha vist una pesseta. Ja veurem.
El cas és que vam decidir que un de nosaltres aniria a comunicar-ho a l'ama i em va tocar a mi perquè la Vesània va dir:
—Si vaig jo i em diu que no, és fàcil que li arranque el cap de la bascollà que li fotré, que li tinc ganes.
I en Paco afegí:
—Si a algú ací no se li socarra l'arròs, és a tu xiquet.
Volia dir que tinc bon fetge.
Així és que vaig acabar fent cap a les oficines, cercant a na Cassilda —com diuen els companys a l'ama—, però el secretari em digué que no hi era.
—Hui és dimarts —feu tot mirant-me de dalt a baix—. No hi és mai el dimarts. Tampoc no vingues demà, que no la trobaràs. Has provat de parlar amb l'encarregat?
L'encarregat? Què hi guanyaríem, si a eixes hores aniria ja bufat llepant les puntes de cigarret que arreplega de terra als Cargols. No, Jaume, no sigues brètol. És obvi que no li vaig dir això. Li vaig dir:
—No ho entén, senyor. És una qüestió important. Una emergència!
—Llavors ves a parlar amb el fill.
I allò vaig fer, però tot just abans d'anar-me'n, només vaig girar el cul, el secretari de na Toma Cassilde afegí:
—La idea d'incomodar el fill ha sigut teua, d'acord? Jo no te n'he dit res.
—No es preocupe el senyor.
I me'n vaig anar cames ajudeu-me cap a la fàbrica d'embotits. No hi havia estat mai, però no és tan gran com l'escorxador i prompte trobí el que anava buscant.
—Has tingut sort —fa la secretària, després de consultar l'amo al seu despatx—, perquè precisament ara mateix té un buit en l'agenda.
La secretària em feu passar a un gabinet que, si fa no fa, era tan gran com aquestes golfes. Estaven tots els mobles com acabadets d'estrenar, i nets que et podies mirar en ells. Una taula gran plena de paperots, enmig una màquina d'escriure elèctrica i, darrere d'ella, un home amb una màscara de ferro. La porta es tancà darrere meu. Una veu eixí de sota aquella màscara com del fons del mar:
—Llavors vaig adonar-me —Les tecles de la màquina sonant, sense que ningú les polsara— que la pena d'aquell enterrador, esdentegat, vidu, gollut, contrafet, amb l'ull que li quedava tinyós i ennuvolat, no era res al costat de la meua, puix Déu s'havia emportat la meua Pepica, l'amor de la meua vida, la flor més primorosa del regne terrenal, una criatura tan seràfica que la bellesa de la qual no haguera pogut ser percebuda i admirada en la seua justa mesura per una ànima desfeta i corrupta com era la de l'enterrador, perquè no es pot enyorar allò que mai s'ha tingut, perquè no es pot adorar allò que no s'és capaç de veure. Aquell home, que ja havia soterrat ell mateix quatre fills i en tenia quatre més que se li morien de fam perquè l'eximi jornal que guanyava l'invertia en vi i bagasseries per tal de donar esbargiment al que li quedava d'ànima, dic que aquell home era sens dubte més feliç que jo, i jo envejava aquell home, i jo m'haguera canviat per ell ipso facto.
Sonà una campaneta. L'home de la màscara va fer un sospir o bufit, com es fa en acabant de beure un bon got de vi i, en llevar-se la màscara, que duia també enganxada a la boca, vaig descobrir de quin artefacte es tractava. El deus haver vist al mercat, Jaume, que el venen els afincaires. És un aparell d'escriptura automàtica —una cosa així li diuen— que te'l poses al cap i només has de parlar perquè ell traduïsca les paraules dites a pulsacions al teclat d'una màquina d'escriure. No? És igual. Quan vages al mercat, fixa-t'hi bé.
El cas és que el fill de na Toma Cassilde —Terenci Margalló, li diuen—, una de les persones amb més diners i poder de tota la ciutat de Gual, estava escrivint una història en el seu despatx en hores de treball. I no havia fet res per a dissimular-ho! Si jo prove de fer res paregut, en dos segons em fan fora.
A més a més, al costat de la màquina d'escriure tenia piles de fulls escrits. Allò devia ser pel cap baix una novel·la de fulletó!
Per què no havia parat d'escriure en dir-li la secretària que anava a entrar jo al despatx? Doncs molt senzill: perquè volia que jo vera que ho estava fent! Se sentia orgullós i especial per escriure literatura. Ho vaig veure en els seus ulls quan me'ls clavà. Deien, sense paraules: «soc un escriptor, i no era preciós el text que has escoltat? No faig poesia?».
I saps què em va passar pel cap, amic meu? No. Això no. Una cosa pitjor encara: que ell podia escriure les seues històries i jo no. Que ells, els amos, poden fer literatura i nosaltres, els seus treballadors, no. No vull dir en el treball. A casa. A casa tampoc. I no és una qüestió de tindre les condicions materials, Jaumet, no és això. Perquè la màscara eixa dels afincaires no és res de l'altre món: ja saps que a mi, mostrant-los el carnet del sindicat, me la deixarien tirada de preu. Eixa no és la cosa. La cosa és que jo, encara que volguera, no tinc ni el temps ni l'energia que cal per a escriure. Ni jo ni tots els meus companys de classe. Si hem d'anar al treball ben de matí, si hem de trescar huit hores —o més— i, en tornar a casa, dedicar el temps lliure a reproduir la nostra pròpia força de treball per al sendemà, d'a on hem de traure el temps i la força que calen per a contar les nostres històries? Qui les contarà, doncs? La del tio Manró, la de na Laia Malaveta, d'en Paco Canya, de Pasquala la Torta, la teua, Jaume, la meua. Qui les contarà?
⚡⚠️⚡
Pròxim capítol: Jaume. Carn líquida
Capítol anterior: Jaume. Na Trona Rampeta

.jpg)

.jpg)
.jpg)