dijous, 6 d’agost del 2026

(5) Dídac. Les nostres històries

  Els amors elèctrics d'en Dídac i en Jaume

Capítol quint
 

Il·lustració en blanc i negre de l’interior d’un escorxador. L’espai és ampli, amb sostres de voltes, columnes altes i grans finestres d’arc. A banda i banda hi ha estructures metàl·liques amb peces de carn penjades de ganxos. Al centre de la sala apareixen diverses figures humanes distribuïdes en grups. A la part inferior esquerra es pot llegir la paraula “escorxador”.


Va ser na Pasquala la Torta qui topetà el nonat, endrapat i en una vagoneta amb les deixalles que anaven als tancs de cocció. Ella té l'ull —el bo— fet a aquestes coses, perquè seguit seguit trau un porquet del ventre de les gorrines sacrificades, i prompte es va adonar que allò era humà. L'inspector ho va confirmar. Digué que feia uns sis mesos.

No et cregues que trobar la mare fou fàcil. Vam tardar un parell d'hores, amb l'escorxador totalment parat i el conserge, que és un esqueta, vinga la matraca que havíem de tornar a la faena. Però, al final, la trobàrem. Mig dessagnada en un raconet de l'estable, entre fem i palla, amb la bèstia al costat.

Era na Laia Malaveta. Jo només la coneixia de vista, però és famosa per tindre sempre la figa girada i la veritat és que, amb tota la roba plena de sang i la cara blanca com l'algeps, encara ens va baladrejar perquè volia que la deixàrem allà tranquil·la, com si no estiguera mig morta.

—Fills de puta, no li digueu res a l'encarregat, que vos escanyaré!

Va vindre d'Artana fa poc, i diuen a la faena que no se li coneixen amics, ni família a Gual. Tampoc té marit. A saber qui li ha fet la criatura, ni si sap que estava prenyada d'ell. No havia dit res a ningú. La por que tenia era de perdre el treball.

Va alçar-se, se li van posar els ulls en blanc i haguera tornat al jaç de palla de cap, si no l'arriba a empomar Paco Canya. Aprofitàrem que havia perdut la consciència per a pujar-la damunt del carro d'una repartidora de carn, la Garruda, que la va portar a la Casa de socors. Diu que quan la van agafar un parell de zeladors, encara respirava. Tinc quimera que la trobem cinc minuts més tard i l'hem de dur al dipòsit de cadàvers directament. No, Jaume, no hem sabut res més d'ella.

Vam fer una assemblea —bé, més prompte allò fou un roglet, que érem quatre gats— i quedàrem que no hi havia més remei que contravindre a la voluntat de la Malaveta, perquè de totes totes havia de perdre el treball. Per què? Doncs molt senzill: la xica no podrà anar demà a treballar, ni crec que puga despús-demà, ni a l'altre. L'ama la farà fora com fa amb tota la gent que emmalalteix o que es queda prenyada. «Que tornen quan es posen bons i en parlarem», diu sempre.

De manera que a la xica li caldran els xavos del fons d'imprevistos, que per a això el tenim. Al tio Manró, al final, li han dit que sí, que li pagaran, però l'home encara no ha vist una pesseta. Ja veurem.

El cas és que vam decidir que un de nosaltres aniria a comunicar-ho a l'ama i em va tocar a mi perquè la Vesània va dir:

—Si vaig jo i em diu que no, és fàcil que li arranque el cap de la bascollà que li fotré, que li tinc ganes.

I en Paco afegí:

—Si a algú ací no se li socarra l'arròs, és a tu xiquet.

Volia dir que tinc bon fetge.

Així és que vaig acabar fent cap a les oficines, cercant a na Cassilda —com diuen els companys a l'ama—, però el secretari em digué que no hi era.

—Hui és dimarts —feu tot mirant-me de dalt a baix—. No hi és mai el dimarts. Tampoc no vingues demà, que no la trobaràs. Has provat de parlar amb l'encarregat?

L'encarregat? Què hi guanyaríem, si a eixes hores aniria ja bufat llepant les puntes de cigarret que arreplega de terra als Cargols. No, Jaume, no sigues brètol. És obvi que no li vaig dir això. Li vaig dir:

—No ho entén, senyor. És una qüestió important. Una emergència!

—Llavors ves a parlar amb el fill.

I allò vaig fer, però tot just abans d'anar-me'n, només vaig girar el cul, el secretari de na Toma Cassilde afegí:

—La idea d'incomodar el fill ha sigut teua, d'acord? Jo no te n'he dit res.

—No es preocupe el senyor.

I me'n vaig anar cames ajudeu-me cap a la fàbrica d'embotits. No hi havia estat mai, però no és tan gran com l'escorxador i prompte trobí el que anava buscant.

—Has tingut sort —fa la secretària, després de consultar l'amo al seu despatx—, perquè precisament ara mateix té un buit en l'agenda.

La secretària em feu passar a un gabinet que, si fa no fa, era tan gran com aquestes golfes. Estaven tots els mobles com acabadets d'estrenar, i nets que et podies mirar en ells. Una taula gran plena de paperots, enmig una màquina d'escriure elèctrica i, darrere d'ella, un home amb una màscara de ferro. La porta es tancà darrere meu. Una veu eixí de sota aquella màscara com del fons del mar:

—Llavors vaig adonar-me —Les tecles de la màquina sonant, sense que ningú les polsara— que la pena d'aquell enterrador, esdentegat, vidu, gollut, contrafet, amb l'ull que li quedava tinyós i ennuvolat, no era res al costat de la meua, puix Déu s'havia emportat la meua Pepica, l'amor de la meua vida, la flor més primorosa del regne terrenal, una criatura tan seràfica que la bellesa de la qual no haguera pogut ser percebuda i admirada en la seua justa mesura per una ànima desfeta i corrupta com era la de l'enterrador, perquè no es pot enyorar allò que mai s'ha tingut, perquè no es pot adorar allò que no s'és capaç de veure. Aquell home, que ja havia soterrat ell mateix quatre fills i en tenia quatre més que se li morien de fam perquè l'eximi jornal que guanyava l'invertia en vi i bagasseries per tal de donar esbargiment al que li quedava d'ànima, dic que aquell home era sens dubte més feliç que jo, i jo envejava aquell home, i jo m'haguera canviat per ell ipso facto.

Sonà una campaneta. L'home de la màscara va fer un sospir o bufit, com es fa en acabant de beure un bon got de vi i, en llevar-se la màscara, que duia també enganxada a la boca, vaig descobrir de quin artefacte es tractava. El deus haver vist al mercat, Jaume, que el venen els afincaires. És un aparell d'escriptura automàtica —una cosa així li diuen— que te'l poses al cap i només has de parlar perquè ell traduïsca les paraules dites a pulsacions al teclat d'una màquina d'escriure. No? És igual. Quan vages al mercat, fixa-t'hi bé.

El cas és que el fill de na Toma Cassilde —Terenci Margalló, li diuen—, una de les persones amb més diners i poder de tota la ciutat de Gual, estava escrivint una història en el seu despatx en hores de treball. I no havia fet res per a dissimular-ho! Si jo prove de fer res paregut, en dos segons em fan fora.

A més a més, al costat de la màquina d'escriure tenia piles de fulls escrits. Allò devia ser pel cap baix una novel·la de fulletó!

Per què no havia parat d'escriure en dir-li la secretària que anava a entrar jo al despatx? Doncs molt senzill: perquè volia que jo vera que ho estava fent! Se sentia orgullós i especial per escriure literatura. Ho vaig veure en els seus ulls quan me'ls clavà. Deien, sense paraules: «soc un escriptor, i no era preciós el text que has escoltat? No faig poesia?».

I saps què em va passar pel cap, amic meu? No. Això no. Una cosa pitjor encara: que ell podia escriure les seues històries i jo no. Que ells, els amos, poden fer literatura i nosaltres, els seus treballadors, no. No vull dir en el treball. A casa. A casa tampoc. I no és una qüestió de tindre les condicions materials, Jaumet, no és això. Perquè la màscara eixa dels afincaires no és res de l'altre món: ja saps que a mi, mostrant-los el carnet del sindicat, me la deixarien tirada de preu. Eixa no és la cosa. La cosa és que jo, encara que volguera, no tinc ni el temps ni l'energia que cal per a escriure. Ni jo ni tots els meus companys de classe. Si hem d'anar al treball ben de matí, si hem de trescar huit hores —o més— i, en tornar a casa, dedicar el temps lliure a reproduir la nostra pròpia força de treball per al sendemà, d'a on hem de traure el temps i la força que calen per a contar les nostres històries? Qui les contarà, doncs? La del tio Manró, la de na Laia Malaveta, d'en Paco Canya, de Pasquala la Torta, la teua, Jaume, la meua. Qui les contarà?

⚡⚠️⚡

Pròxim capítol: Jaume. Carn líquida

Capítol anterior: Jaume. Na Trona Rampeta

divendres, 17 de juliol del 2026

(4) Jaume. Na Trona Rampeta

  Els amors elèctrics d'en Dídac i en Jaume

Capítol quart
 

Retrat dibuixat en escala de grisos del rostre d’una persona vista de front, amb una mirada directa cap a l’espectador. La figura porta un barret de tipus cloche i un mocador o tela que cau pels costats del cap, molt a la moda dels anys 1920. La composició ocupa la part central d’un fons de paper envellit de color beix. A la part inferior esquerra s’hi llig la paraula «Trona» escrita a mà, mentre que al coll la persona retratada du un collaret negre amb un penjoll amb forma de llamp.

Com podria dir-li que no, a na Trona Rampeta, Didaquet? És clar que aniria a la revetla amb ella! Una de les dones més interessants i misterioses que mai m'han passat per davant, i havia de negar-li la meua companyia? Ves, home, ves. De fet, me n'alegre molt d'haver acceptat.

Tot allò va passar un parell d'anys abans que tu arribares a Gual. El 23 o el 24. No recorde quina revetla era, la veritat. Crec que feia caloreta, perquè vaig patir un fum d'enrampades al contacte de la seua pell. Tenia els braços i les mans tan entumides, que després del segon ball, ja no notava res.

Ella estava radiant. Mai l'havia vista tan feliç. Hom diria que li feia il·lusió ballar amb mi. Jo, en canvi, suposava que l'alegria li venia de no haver de treballar al sendemà, que era festa. En qualsevol cas, es trobava molt a gust i xarrava pels colzes, com feia sempre, però de coses personals. Jo, que abans havia maldat per assabentar-me dels detalls de la seua vida, aquella nit me'ls estava explicant ella mateixa amb tots els ets i uts.

Em va dir que ho estava passant malament, que a casa faltaven els diners, que son pare havia mort feia poc, que sa mare era una càrrega molt pesant, que en el casino bé, però que amb el tio Paco començava a tindre problemes, i que, a més a més, el tractament que estava prenent per a poder aguantar dos treballs li estava passant factura.

—Quin tractament? —vaig fer jo.

Però ella només volia que parlar del tio Paco. Sí, home, Dídac, el contractista de l'obra on treballava de matí. Quin fill de puta devia ser. Resulta que li feia la cort a na Troneta. Estant casat i tot, eh? Un bona peça. Al principi li feia comentaris més o menys innocents, afalacs, confessions... Més avant, gestos, regals, encontres al carrer aparentment fortuïts, visites a casa els dies de festa amb pastissets per a la mare... I últimament ja amb pessics, besos i refregamentes.

—Només s'assabentà que estava buscant treball en un altre puesto, va escomençar a malmetre —em contava na Troneta, afectada i visiblement alleugerida només pel fet d'estar xarrant-ho a algú—. Que si dirà a tot lo món quina classe de xica soc, veges tu, com si jo li hagués donat cap esperança al borinot eixe; que si ningú no em voldrà llogar... No sé què fer, Jaumet, no sé què fer. Si no li faig cas, puc perdre també el treball al casino.

Continuà contant-me tot allò, ja acabat el ball, mentre l'acompanyava a casa. A mesura que ens apropàvem a la Reguera, els carrers es feien més obscurs, però els ulls de na Troneta continuaven brillant amb una llum pròpia, com els dels gats. En passar per davall d'un fanal, em vaig adonar que plorava, i que les seues llàgrimes eren negres.

—Plore negre des que va morir mon pare. No sé per què.

En la porta de sa casa vaig donar-li una abraçada i un bes al front. Em sabia greu deixar-la aixina, però què hi podia fer jo? Només oferir-li la meua ajuda.

—Tranquil·la, que cridaré uns amics de Greuges que tinc i li llevaran al tio Paco les ganes de bovaes en un parell de galtaes.

—No patisques, bonico, que ja m'apanyaré jo —contestà ella, amb un nou somriure i, just quan anava a acomiadar-me, afegí—. Vols que t'ensenye quin tractament use? No li ho he dit a ningú abans, però no per res, sinó perquè tampoc ningú no me n'havia preguntat.

Ella, contenta de sobte, m'agafà de la maneta i em menà cap a dins. No va encendre cap llum fins que arribàrem a la seua cambra. És per això que de sa casa només vaig poder copsar una forta olor com de llonganissetes de pasqua i una horrísona simfonia de ronquits que provenien, supose, de na Maria, la mare.

La seua cambra era humil... Doncs com les que tenim tu i jo, si fa no fa. El llit, la cadira, la tauleta, el bagul... Te'n pots fer una idea.

Llavors, encengué na Trona una bombeta vella i, mentre anava prenent força la llum, sospirà amb gravetat i digué a espaiet:

—Abans no t'he dit la veritat. Sé per què plore negre. —Tremolava visiblement—. I no només és això. També pixe negre. I de vegades boce com si per a dinar hagués menjat tinta de calamar. —Em mirà fixament als ulls com tan sols un animal arraconat podria fer-ho, i afegí—. Tinc quimera que el meu tractament m'està liquant per dins.

Aquella paraula, «liquant», em va paréixer llavors la més terrorífica del nostre idioma, i la meua curiositat no va fer més que créixer i créixer.

—Quin... —però no va fer falta que acabés el preguntat, perquè na Troneta ja estava regirant el calaix de la tauleta.

—T'ho he de contar, Jaumet, perquè eres un tros de pa i no li ho xarraràs a ningú. —I la veritat és que aquesta és la primera vegada que ho conte, Dídac. Si vols, no t'ho cregues, però és de veres.

 Tragué del calaix un potet de la carn líquida de bou, del dr. Sinibald Sureta. Ho recorde perfectament.

—Açò m'ho porta de Reus na Tomasa, la de la farmàcia del carrer Plomissó. Saps quina et dic, tat?

Arreplegà una damajoana de vidre verd que tenia als peus del llit, i hi va abocar unes gotetes de la carn líquida, després agafà uns cables pelats que eixien de la paret, els va posar dins la damajoana i allò va pegar una llampada que jo em vaig esglaiar i tot. La llum de la cambra se'n va anar i va tornar.

—Tranquil, Jaumet, que no passa res. Tinc el cul pelat de preparar açò.

En acabant de dir-ho, ficà el nas ben ficat per la boca de la damajoana, que per dins feia llumenetes, com si albergara una galàxia en miniatura, esnifà el contingut enèrgicament i després la va tapar amb un trosset de suro.

De sobte es posà dreta, li eixiren espurnes dels ulls, se'm tirà a sobre.

—Ah, Jaumet, si saberes les nits que he fantasiejat que estaves a on estàs ara mateix —parlava amb una emoció pregoníssima. Encara m'aborrone tot recordant-ho—. Si saberes que era en tu en qui volia estar quan en Toni se me'n pujava damunt. Si saberes que des de fa ja molt de temps només puc acabar si m'imagine la careta d'angelet que tens. Si saberes com n'eres de guapo, fill de puta...

Tu saps, Dídac, que trobe molt important el que pensen de mi i res m'és més grat que posar-li-la dura a un home o que una dona xope les bragues per culpa meua, i per això estic pendent de tots els senyals possibles que indiquen eixes coses en la gent que tinc al voltant. Doncs bé, per una raó que no arribe a capir, Troneta estava boja per mi des que ens vam conéixer sense que jo ni tan sols ho sospitara. Tota una cura d'humilitat per a la meua intel·ligència.

Tenia les galtes enceses i pràcticament panteixava. Es llevà el capell de campana que duia sempre i el monyo li va pujar cap a dalt com si tingués vida pròpia. Pareixia un pelló de castanya. No l'havia vist mai tan bonica.

El bes va ser extraordinari, amic meu. D'un altre planeta. No sé si el millor, però sens dubte el més intens de ma vida. Només els seus llavis entraren en contacte amb els meus, vaig començar a tremolar salvatgement. Un corrent d'energia recorria el meu cos accelerant cada colp més i més. Ella s'arrapà a mi com s'aferra un moribund a la vida. Se'm va posar la pell de gallina. No sabia si plorar o riure, si resistir-me o deixar-me anar. Finalment, l'aborronament fou tal que vaig perdre fins i tot la voluntat, i na Troneta Rampeta en tota la seua esplendor, em portà al cel, després al segon cel, en acabant al tercer i continuà pujant amb mi fins al seté, on vaig perdre la consciència.

⚡⚠️⚡

Pròxim capítol: Dídac. Les nostres històries

Capítol anterior: Dídac. La promesa borrera

dissabte, 7 de març del 2026

Voces apenas escuchadas, jamás creídas

 

Voces apenas escuchadas, jamás creídas, de Isabel G. Gamero Cabrera

Dins de Voces apenas escuchadas, jamás creídas, editat per Piedra Papel Libros, he topetat diverses coses valuoses.

La primera és l'existència d'unes cartes escrites durant la primera meitat del segle XX per internes a l'Asilo de Dementes de Leganés (Madrid). Aquestes dones hi van ser tancades sense el seu consentiment i les seues cartes mai van eixir d'allí fins a l'any 2018.

La segona, el concepte d'injustícia epistèmica, encunyat per Miranda Fricker i que es pot resumir com el mal que pren una persona la credibilitat de la qual ha sigut menyspreada per una altra persona, encara que de manera innocent.

La tercera, el llastimós cas d'Andreas Fernández que, en trobar-se malalta, va ser presa per boja i, per tant, no fou escoltada, cosa que tingué conseqüències fatals.

Pareix mentida que un llibret de poc més de 70 pàgines puga ser tan important.
 

diumenge, 22 de febrer del 2026

Frankenstein 1818 text

 

Exemplar del llibre Frankenstein (1818 Text) de Mary Shelley, edició Oxford World's Classics, sostingut amb una mà davant d’un cementiri desenfocat. La coberta mostra una pintura de tons foscos amb una figura vestida de vermell il·luminada per una llum intensa. A la part inferior hi apareixen el nom de l’autora, el títol del llibre i el segell de la col·lecció. Diversos punts de llibre de colors sobresurten de la part superior del volum.

Per què mai ens ensenyen que els clàssics de la literatura universal poden ser —i, de fet, acostumen a ser-ho— textos carregats d'opinió política? Per què pensem ara que política i literatura no són compatibles, si sempre han anat de bracet?

Vos jure que jo mateix, en un llibre tan i tan famós del segle XIX, no esperava topetar tanta propaganda. De fet, si Mary Shelley el publicara hui en dia, més d'un i més de dos dirien que 𝘍𝘳𝘢𝘯𝘬𝘦𝘯𝘴𝘵𝘦𝘪𝘯 és un pamflet polític.

I per què? Perquè hi ha la idea que el crim prové de les condicions desfavorables i no de la maldat personal, denúncies de la pena de mort, de l'esclavitud, apologies dels drets individuals, de l'estat de dret, de la reinserció social dels presos, una visió del món que considera injust el repartiment desigual de la riquesa...

En realitat, no és d'estranyar tot açò, ja que l'obra de Mary Shelley forma part de la tradició intel·lectual anglosaxona dels radicals, una colla de gent liberal (contra la llei del més fort i a favor dels drets humans, que hui en dia s'ha d'aclarir tot), vegetariana (llavors no es distingia entre veganisme i vegetarianisme), inspirats per la Revolució Francesa i precursors de l'anarquisme.

La criatura de Victor Frankenstein tampoc la imaginava així: una mena d'humà superior, que aprén a un ritme frenètic, suporta millor les inclemències del temps i li calen menys aliments, és vegetarià, agraït, més alt, més fort... Només té un defecte: és lleig. Bé, i també un greu problema amb el control de la ira que el porta a assassinar innocents, encara que el text està escrit de tal manera que arribes a “entendre” per què.

Tampoc no és exactament una amalgama de trossos de cadàvers humans triats amb cura, com les reescriptures de la història ens han fet creure. El doctor Frankenstein ha d'arreplegar el material d'on pot, i això implica les deixalles abandonades: les de la gent més humil —o criminal— i les dels animals a l'escorxador. La criatura que cobra vida no és un ressuscitat, sinó un artefacte fet amb escapçadures dels cossos dels desposseïts, dels pàries, dels indesitjables.

Pense que la dificultat que suposa representar un ésser així, físicament repugnant, en un mitjà audiovisual justifica, en part, que les pel·lícules sobre aquesta novel·la se'm facen insuficients. Que les idees filosòfiques o polítiques del text original es perden també en les pel·lícules supose que és més fàcil d'explicar.

He de dir, tanmateix, que John Clare, el personatge de 𝘗𝘦𝘯𝘯𝘺 𝘋𝘳𝘦𝘢𝘥𝘧𝘶𝘭, és la millor adaptació audiovisual de la criatura que he vist mai. Un monstre, com el de la novel·la: sensible, culte i venjatiu.

Un altre tema important del text —mai s'acaben els temes si parlem d'aquesta novel·la— és el feminisme. Pareix absent si pensem que l'argument principal es pot resumir en que un home aconsegueix procrear sense l'ajut de cap dona, si apreciem que tots els personatges femenins moren, inclús un que no arriba a tindre vida; si confirmem que no passa el test de Bechdel i que les dones que hi ha són l'ideal conservador: bones i submises; o si recordem que Mary Shelley no signà la primera edició (aquesta que he llegit jo). Però potser ens equivocaríem.

Per un costat, Victor crea vida a soletes, però de quina manera! I com li ix la jugada! Per un altre, la novel·la parla del típic desig de glòria dels hòmens i de la reguera de cadàvers que deixa al seu pas, sobretot de les dones que els donen suport. També s'ha de dir que Shelley acabà posant el seu nom a la coberta del llibre el 1831. És, doncs, 𝘍𝘳𝘢𝘯𝘬𝘦𝘯𝘴𝘵𝘦𝘪𝘯 una novel·la que critica el masclisme? És el seu feminisme tàcit?

Tinc quimera que la impossibilitat de respondre objectivament a aquesta i a totes les moltes qüestions que planteja la novel·la és un factor decisiu de la seua eterna actualitat.

Encara que no li veig l'interés a expressar si un llibre t'ha agradat o no en una ressenya, no em puc estar de dir que feia molt de temps que no m'impressionava tant un text per les seues qualitats literàries.

A més a més, per a mi, la lectura d'aquesta novel·la té unes implicacions personals ben grans que hauré d'explicar contant una anècdota.

Quan era un xiquet mos pares em dugueren a una llibreria del poble —crec recordar que fou la Garcia— i em demanaren que triara un llibre per a regalar-me'l.

Jo vaig acabar amb 𝘌𝘭 𝘣𝘰𝘴𝘲𝘶𝘦 𝘢𝘯𝘪𝘮𝘢𝘥𝘰 de Wenceslao Fernández Flórez en una mà i 𝘍𝘳𝘢𝘯𝘬𝘦𝘯𝘴𝘵𝘦𝘪𝘯 en l'altra —ambdós de la mítica col·lecció «Tus libros» d'Anaya—, incapaç de decidir.

Mon pare ho feu per mi:

—El primer és més per a xiquets, pense jo.

I me'n vaig tornar a casa més content que un gínjol, potser sospitant que aquell «bosque animado» seria el llibre que més m'havia de marcar literàriament i una guia espiritual que condicionaria l'afaiçonament de la meua personalitat.

Moltes vegades pense en eixe dia i em pregunte qui seria jo si no haguera esperat trenta anys per a llegir per primera vegada —em fa vergonya confessar-ho— la famosa novel·la de Mary Shelley, si mon pare haguera triat 𝘍𝘳𝘢𝘯𝘬𝘦𝘯𝘴𝘵𝘦𝘪𝘯 i en comptes de posar a les meues mans un llibre conservador que critica els anarquistes i els comunistes, haguera posat un altre ple d'idees radicals inclús per al segle XX.

Vull pensar que, en qualsevol cas, jo hauria acabat sent qui soc ara, malgrat que el camí recorregut hauria estat clarament un altre.

(Hi ha una traducció al català de 𝘍𝘳𝘢𝘯𝘬𝘦𝘯𝘴𝘵𝘦𝘪𝘯 publicada per Viena edicions) 

diumenge, 8 de febrer del 2026

Terra sagrada, paradís de sal

 
Malgrat haver conegut Mercé C. Oller per un text molt allunyat de la poesia, no em va sorprendre la publicació de Terra sagrada, paradís de sal. En canvi, he de dir que no esperava trobar-hi una gamma tan àmplia de sentiments i tampoc que hi haguera poemes tan durs. Però totes dues han sigut grates sorpreses.

El llibre és un recull que barreja la tristor i l'alegria, l'esperança i la frustració —i he de dir que és molt més difícil escriure textos lluminosos que ombrívols— amb un estil personal que vol ser senzill i emotiu a la manera d'Estellés.

Pense que, si no coneguera l'autora, mai no hauria trobat la seua poesia entre tantes publicacions, cosa que seria de doldre. Per això, és molt important que destaquem la literatura que, malgrat tindre interés, habita els marges del món editorial.

Enhorabona pel teu llibre, Mercé!
 

 


dissabte, 17 de gener del 2026

(3) Dídac. La promesa borrera

 Els amors elèctrics d'en Dídac i en Jaume

Capítol tercer
 
 
Il·lustració monocroma del cap i les espatlles d’una persona representada de front, lleugerament girada cap a un costat. Porta una gorra ampla de visera curta i té els trets facials definits mitjançant ombreigs i contrastos de llum. El retrat està centrat sobre un fons de paper envellit de tonalitat beix, amb una estètica de dibuix a llapis o tinta. A la part inferior dreta hi apareix la inscripció manuscrita «tio Manró».
  

Quina pena més gran que duc, amic meu. Quin desconhort. Quanta raó tenen aquells que diuen que amor i dolor són del mateix color.

Tot havia sigut tan bonico... Increïble, Jaume, havia passat una cosa increïble i meravellosa. I després, tot a la merda. Veges si paga la pena tindre il·lusions en aquest món ple d'injustícies... Òbviament que t'ho contaré. Ara mateix!

Saps el coscollar que hi ha on comença a planejar la Devesa del Tossal, a la part de darrere? Doncs allà vam anar els companys de l'escorxador en acabar la faena. És per això que no he anat a fer-te hui la visiteta al casino. Anàvem a dur el tio Manró, que està molt malament. Home, jo crec que la mona de pasqua d'enguany no se la menja, mira com estarà la cosa.

És que hui faria quaranta anys que en Manró es va casar amb na Marieta, i l'home volia veure el coscollar on s'amagaren el dia que es van conéixer. Quan l'amor és fort, dura tota la vida, Jaumet. Tant de bo que arribe jo a tindre una relació pareguda. Ella va faltar fa dos anys. Tingueren dues filles. Una està casada amb en Nel·lo Garrit. L'altra va morir de xicoteta. Diuen que d'una pallola molt forta. No ho sé.

El cas és que el tio Manró no pot ni moure's i vam haver de portar-lo amb un carret que dugué de sa casa na Pasquala la Torta. Li vam posar un parell de coixins i avant.

Si ja t'ho he contat, no? Ui, sí que és estrany, perquè és prou fort i a l'escorxador portem una setmaneta pegant-li voltes. Resulta que el tio Manró treballa a l'escorxador de porcs fent de desossador, que és un treball molt fotut, sobretot perquè es fa a estall i per a guanyar prou diners s'ha d'anar de pressa. El perill és que si se t'esvara el ganivet i et talles, que és fàcil que passe, la ferida s'infecta segur, i hi ha més d'un que està guardant la llàntia per una ferida d'eixes... El tio Manró ha tingut més sort, segons es mire, i només ha perdut un braç, però pareix que encara tardarà a recuperar-se de la infecció.

Així és que, com que mai no han pogut estalviar gaire, i en Nel·lo, el marit de la filla, ni treballa, ni treballarà, vam demanar-los als encarregats de l'escorxador diners de la caixa d'imprevistos i els fills de sa mare se'n van negar.

I tant que farem alguna cosa! Estem tots calentets. Hem parlat amb en Benagai, de la CNT, amb el Sindicat Únic d'Indústria Alimentària i amb la patronal i tot. Ja et contaré el que haja de passar, perquè com no amollen els diners...

Però sí, el meu disgust no és només per això. Resulta que, tornant del coscollar, la veig. A Ella, i a les seues amigues. Anaven al berenador de la Lloqueta. I en això que na Matilde Vesània m'aparta del carret del tio Manró d'un colp de maluc i fa:

—Au, ves, que la vergonya cria ronya.

T'ho jure que mai li he dit res de l'assumpte, però na Matilde és la vivor de l'estornell. I supose que jo també soc transparent. Sí, tat?

Estic prou convençut que si no fos per l'espenta de na Vesània, no hagués aprofitat l'avinentesa. I no sé si haguera sigut millor, Jaumet.

Doncs al principi molt bé. Meravellosament bé, de fet. Em van rebre animosament i una de les amigues va dir:

—Quant més sucre, més dolç.

Venien de València i estaven de celebració. Vam preguntar-me a què em dedicava i què feia a la devesa. Els ho vaig explicar tot i van reaccionar molt bé. Jo estava més content que un gínjol, ja et pots imaginar. Ella em mirava i somreia.

Vam riure molt d'una cosa que han posat al centre del menjador de la Lloqueta i que no té nom. Una mena de falla galdosa a més no poder. Li han ficat a un pollastre rostit una còfia en miniatura i un davantalet fet amb un retall de tela, i davall d'ell una muntanyeta de pardalets també rostits i un cartell clapat de taques greixoses on es podia llegir:

Estos qu'ací veus pollets
són mos fills formosos.
Porta't als teus amiguets
p'a fer-los quatre mossos.

Com t'ho dic. Era horrorós, i a més una munió de mosques pegaven voltes per allà, embogides. Normal. Ja veus, Jaumet, que n'hi havia per a llogar cadires, i les xiques van fer bromes i estigueren molt gracioses. Na Cerverola no s'adreçava a mi. Només em clavava els seus ulls, negres, somrients, i es passava la mà pel mocadoret roig. Potser ella és tímida com jo? Potser... Bah, si m'és igual ja! Si tot ha sigut una promesa borrera!

Doncs que m'he equivocat, Jaume. Que ella no és per a mi. T'ho explique de seguida.

Na Cerverola i les seues amigues havien anat a la devesa perquè celebraven que havien aprovat la revàlida del batxillerat i, per tant, accedirien a la Universitat. Dret. Totes elles volen fer dret. Què et pareix, amic? M'entens ara?

Com és que no s'adonen que les lleis són un instrument de l'Estat per a fer ús impunement de la violència contra la classe obrera? Si, fins i tot, en la mateixa definició de l'anarquisme que fa Emma Goldman ho diu clarament: «anarquisme: filosofia d'un nou ordre social basat en la llibertat sense restriccions de lleis artificials», on «lleis artificials» vol dir «lleis humanes», és a dir, les que s'estudien a la facultat de dret de la Universitat de València! Tant de bo se m'emporte el topall d'un tramvia.

Però és que encara hi ha més. Agarra't que ve corba, Jaumet. Resulta que na Cerverola és filla d'un registrador de la propietat i que viuen a un palauet d'Alcalà. És la filla dels Montalar, ni més ni menys. Què t'ha paregut, cara canut? La mare que va... Es pot ser més desgraciat que jo ara mateix? Veus com tot se n'ha anat a la merda? Com podria enamorar-me jo de la filla d'un lacai de l'Estat? Mare meua. Registrador de la propietat! Ni més ni menys. I per què no festejar directament amb un policia, ja que hi som? 

 

⚡⚠️⚡

Pròxim capítol: Jaume. Na Trona Rampeta

Capítol anterior: Jaume. La filla de na Cebeta Miraflor

 

Guillem

 

La Núria Cadenes ha volgut captar totes les arestes d'un fet històric, l'assassinat de Guillem Agulló, i per a fer-ho ha escollit la literatura en comptes del periodisme, i és per això que ha publicat una novel·la. Imagine que ho ha fet així perquè no volia constatar un fet, sinó fer-nos-el sentir.

Una conseqüència directa d'açò és la forma del text. La narració fragmentària de què fa ús la Núria —un fum de veus diverses, de fragments d'articles de periòdics— és una decisió arriscada que jo, personalment, li agraïsc, perquè és estimulant per a qui llig i ajuda a fer-se una bona idea del context i de l'abastiment social del cas, de com és que va afectar tantes persones.

Potser el tema més important de la novel·la siga, encertadament, la coneguda impunitat de la dreta, i supose que la Núria, com que ha estat empresonada ella mateixa, és una escriptora que s'adiu a explicar la gravetat d'esta injustícia.

Ara que l'he llegit, no em pareix exagerat quan diuen que este llibre és necessari. Sempre, sempre cal recordar que els extrems no es toquen, perquè és veritat que estan massa lluny. La distància que hi ha entre ells no és només la que existeix entre els vencedors i els vençuts, que ja és prou gran. Un dels extrems està instal·lat fa massa anys en el poder judicial, l'exèrcit i els cossos i forces de seguretat de l'estat. L'altre habita cases okupades, presons i carrers. La desproporció és evident. Negar-ho és posar l'evidència, la raó i inclús la intel·ligència per sota la comoditat i la seguretat. Ni em pareix bé, ni ho puc respectar, però ho entenc. Entenc que es tinga por, perquè a mi també me'n fa.