L'Enric Valor
de les Rondalles valencianes em recorda al Pascual Tirado del
Tombatossals, un escriptor que també construïx un text que demana un
gran entusiasme per la filologia, per la terminologia agrícola i per les
ciències naturals. De fet, ara comprenc molt bé perquè hi ha tantes
adaptacions de les seues obres per a criaturetes. Hom diria que les
poden fer servir també la resta d'adults que no tinguen interés en la
puresa del llenguatge i la riquesa inesgotable del vocabulari valencià;
que tan sols vulguen llegir històries. Jo, per la meua part, he fruït
tantíssim d'estos aspectes que m'engoliré els set volums que em queden
només els tinga a la mà.
Els problemes hi són, però. La misogínia
de frases com ara «era molt llesta, com solen ser-ho quasi totes les
lletges» no ajuda a estimar el text, ni a fer-lo envellir amb dignitat;
com tampoc ho fa l'ús narratiu de la dicotomia santa/puta, que ja fa
pudor.
Tampoc no em va bé a mi la religiositat que sura ací i
allà, considerant «una gran devoció» com una cosa «ben valuosa»,
comentant que els magraners assenyalen «el blau camí del cel», fent a
Crist i als sants personatges de les rondalles, etc.
De totes
estes coses, però, potser no és just culpar a l'autor, ja que és de
suposar que la memòria col·lectiva d'on ha tret les històries acostuma a
estar revinguda de mena.
Llevat d'estos problemes, sent un
profundíssim respecte pel treball d'Enric Valor en esta obra, que
personalment m'ha ensenyat a millorar el meu valencià i a nivell més
general suposa un exhaustiu mostrari de totes les expressions i paraules
que l'idioma podia tenir fins aleshores. I això, sense dubte, ha
contribuït enormement a conservar la llengua en els darrers anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada