Els amors elèctrics d'en Dídac i en Jaume
Quina pena més gran que duc, amic meu. Quin desconhort. Quanta raó tenen aquells que diuen que amor i dolor són del mateix color.
Tot havia sigut tan bonico... Increïble, Jaume, havia passat una cosa increïble i meravellosa. I després, tot a la merda. Veges si paga la pena tindre il·lusions en aquest món ple d'injustícies... Òbviament que t'ho contaré. Ara mateix!
Saps el coscollar que hi ha on comença a planejar la Devesa del Tossal, a la part de darrere? Doncs allà vam anar els companys de l'escorxador en acabar la faena. És per això que no he anat a fer-te hui la visiteta al casino. Anàvem a dur el tio Manró, que està molt malament. Home, jo crec que la mona de pasqua d'enguany no se la menja, mira com estarà la cosa.
És que hui faria quaranta anys que en Manró es va casar amb na Marieta, i l'home volia veure el coscollar on s'amagaren el dia que es van conéixer. Quan l'amor és fort, dura tota la vida, Jaumet. Tant de bo que arribe jo a tindre una relació pareguda. Ella va faltar fa dos anys. Tingueren dues filles. Una està casada amb en Nel·lo Garrit. L'altra va morir de xicoteta. Diuen que d'una pallola molt forta. No ho sé.
El cas és que el tio Manró no pot ni moure's i vam haver de portar-lo amb un carret que dugué de sa casa na Pasquala la Torta. Li vam posar un parell de coixins i avant.
Si ja t'ho he contat, no? Ui, sí que és estrany, perquè és prou fort i a l'escorxador portem una setmaneta pegant-li voltes. Resulta que el tio Manró treballa a l'escorxador de porcs fent de desossador, que és un treball molt fotut, sobretot perquè es fa a estall i per a guanyar prou diners s'ha d'anar de pressa. El perill és que si se t'esvara el ganivet i et talles, que és fàcil que passe, la ferida s'infecta segur, i hi ha més d'un que està guardant la llàntia per una ferida d'eixes... El tio Manró ha tingut més sort, segons es mire, i només ha perdut un braç, però pareix que encara tardarà a recuperar-se de la infecció.
Així és que, com que mai no han pogut estalviar gaire, i en Nel·lo, el marit de la filla, ni treballa, ni treballarà, vam demanar-los als encarregats de l'escorxador diners de la caixa d'imprevistos i els fills de sa mare se'n van negar.
I tant que farem alguna cosa! Estem tots calentets. Hem parlat amb en Benagai, de la CNT, amb el Sindicat Únic d'Indústria Alimentària i amb la patronal i tot. Ja et contaré el que haja de passar, perquè com no amollen els diners...
Però sí, el meu disgust no és només per això. Resulta que, tornant del coscollar, la veig. A Ella, i a les seues amigues. Anaven al berenador de la Lloqueta. I en això que na Matilde Vesània m'aparta del carret del tio Manró d'un colp de maluc i fa:
—Au, ves, que la vergonya cria ronya.
T'ho jure que mai li he dit res de l'assumpte, però na Matilde és la vivor de l'estornell. I supose que jo també soc transparent. Sí, tat?
Estic prou convençut que si no fos per l'espenta de na Vesània, no hagués aprofitat l'avinentesa. I no sé si haguera sigut millor, Jaumet.
Doncs al principi molt bé. Meravellosament bé, de fet. Em van rebre animosament i una de les amigues va dir:
—Quant més sucre, més dolç.
Venien de València i estaven de celebració. Vam preguntar-me a què em dedicava i què feia a la devesa. Els ho vaig explicar tot i van reaccionar molt bé. Jo estava més content que un gínjol, ja et pots imaginar. Ella em mirava i somreia.
Vam riure molt d'una cosa que han posat al centre del menjador de la Lloqueta i que no té nom. Una mena de falla galdosa a més no poder. Li han ficat a un pollastre rostit una còfia en miniatura i un davantalet fet amb un retall de tela, i davall d'ell una muntanyeta de pardalets també rostits i un cartell clapat de taques greixoses on es podia llegir:
Estos qu'ací veus pollets
són mos fills formosos.
Porta't als teus amiguets
p'a fer-los quatre mossos.
Com t'ho dic. Era horrorós, i a més una munió de mosques pegaven voltes per allà, embogides. Normal. Ja veus, Jaumet, que n'hi havia per a llogar cadires, i les xiques van fer bromes i estigueren molt gracioses. Na Cerverola no s'adreçava a mi. Només em clavava els seus ulls, negres, somrients, i es passava la mà pel mocadoret roig. Potser ella és tímida com jo? Potser... Bah, si m'és igual ja! Si tot ha sigut una promesa borrera!
Doncs que m'he equivocat, Jaume. Que ella no és per a mi. T'ho explique de seguida.
Na Cerverola i les seues amigues havien anat a la devesa perquè celebraven que havien aprovat la revàlida del batxillerat i, per tant, accedirien a la Universitat. Dret. Totes elles volen fer dret. Què et pareix, amic? M'entens ara?
Com és que no s'adonen que les lleis són un instrument de l'Estat per a fer ús impunement de la violència contra la classe obrera? Si, fins i tot, en la mateixa definició de l'anarquisme que fa Emma Goldman ho diu clarament: «anarquisme: filosofia d'un nou ordre social basat en la llibertat sense restriccions de lleis artificials», on «lleis artificials» vol dir «lleis humanes», és a dir, les que s'estudien a la facultat de dret de la Universitat de València! Tant de bo se m'emporte el topall d'un tramvia.
Però és que encara hi ha més. Agarra't que ve corba, Jaumet. Resulta que na Cerverola és filla d'un registrador de la propietat i que viuen a un palauet d'Alcalà. És la filla dels Montalar, ni més ni menys. Què t'ha paregut, cara canut? La mare que va... Es pot ser més desgraciat que jo ara mateix? Veus com tot se n'ha anat a la merda? Com podria enamorar-me jo de la filla d'un lacai de l'Estat? Mare meua. Registrador de la propietat! Ni més ni menys. I per què no festejar directament amb un policia, ja que hi som?
⚡⚠️⚡
Pròxim capítol: Jaume. Na Trona Rampeta
Capítol anterior: Jaume. La filla de na Cebeta Miraflor
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada