Guillem

 

La Núria Cadenes ha volgut captar totes les arestes d'un fet històric, l'assassinat de Guillem Agulló, i per a fer-ho ha escollit la literatura en comptes del periodisme, i és per això que ha publicat una novel·la. Imagine que ho ha fet així perquè no volia constatar un fet, sinó fer-nos-el sentir.

Una conseqüència directa d'açò és la forma del text. La narració fragmentària de què fa ús la Núria —un fum de veus diverses, de fragments d'articles de periòdics— és una decisió arriscada que jo, personalment, li agraïsc, perquè és estimulant per a qui llig i ajuda a fer-se una bona idea del context i de l'abastiment social del cas, de com és que va afectar tantes persones.

Potser el tema més important de la novel·la siga, encertadament, la coneguda impunitat de la dreta, i supose que la Núria, com que ha estat empresonada ella mateixa, és una escriptora que s'adiu a explicar la gravetat d'esta injustícia.

Ara que l'he llegit, no em pareix exagerat quan diuen que este llibre és necessari. Sempre, sempre cal recordar que els extrems no es toquen, perquè és veritat que estan massa lluny. La distància que hi ha entre ells no és només la que existeix entre els vencedors i els vençuts, que ja és prou gran. Un dels extrems està instal·lat fa massa anys en el poder judicial, l'exèrcit i els cossos i forces de seguretat de l'estat. L'altre habita cases okupades, presons i carrers. La desproporció és evident. Negar-ho és posar l'evidència, la raó i inclús la intel·ligència per sota la comoditat i la seguretat. Ni em pareix bé, ni ho puc respectar, però ho entenc. Entenc que es tinga por, perquè a mi també me'n fa.