(2) Jaume. La filla de na Cebeta Miraflor

 Els amors elèctrics d'en Dídac i en Jaume

Capítol segon

Llista de capítols

Em preguntaves, Dídac, per na Cebeta Miraflor. A mi no m'agrada dir-li aixina. El seu nom és Maria. Maria i avant. Ni Maria Flor, ni Maria Floretes, ni Maria Sensedents. La gent és molt cruel. És de veres que la pobra, si alça un poal ple d'aigua, es queda més marejada que un allioli, i que no pot baixar escales perquè li fan por. Tot això és veritat. I també que el casino no guanya res tenint-la llogada, perquè tot el que neteja ho deixa igual o pitjor que estava. Però et diré una cosa, Didaquet: que Maria cobre un sou de l'ama és un triomf de la classe obrera. Xa, no te'n rigues, que la cansalada no és de pollastre.

Resulta que, fa uns anyets, al casino va vindre a treballar una xica jove amb molta energia i il·lusió. Li deien Trona. De malnom, Rampeta. El pare era en Pep Mandonguilla, un porcador de la Reguera de tota la vida, i la mare, precisament, la nostra Maria de què parlàvem.

Sí, en Pep tampoc estava acabaet, i feien bona parella. El mal és que només casar-se van tindre la filleta, que jo no sé com és que na Trona va arribar viva a díhuit anys. Diuen que foren les veïnes del barri qui la varen pujar, però en qualsevol cas...

Doncs bé, tot just aquell mes, havien abandonat dues companyes, una per unes morenes molt fortes que li havien eixit i l'altra pel xicot, que era un imbècil i la volia tancada a casa; i un dia va entrar l'ama per la porta del casino amb Rampeta del braç:

—Ací teniu una nova companya. Diuen d'ella que és una màquina. Mireu a vore si és de veres.

L'ama ja estava fent volar coloms perquè, com es va demostrar més avant, tenia tota la intenció que la pobra Troneta li tirara avant ella a soletes la faena que feien les dues treballadores que faltaven. I a la molt oiosa li va eixir bé la jugada.

És que na Trona, Rampeta, t'ho jure que pareixia una ventúria. Volava pel casino amb una energia sobrenatural. Recorde que anava sempre a l'estil garçonne, que s'estilava molt aleshores, amb un capell cloche que no es llevava mai i que pareixia haver heretat d'una germana major, però no en tenia cap, de germana. A part d'això, era una xica normal, monyo molt negre, un poquet més baixeta que jo... però hi havia coses en ella que eren extraordinàries. La llum es reflectia en els seus ulls amb una claredat estranya, estava sempre xarrant, o treballant, o les dues coses ensems. Ja saps que al casino, segons la temporada, o l'hora que siga, o no tens prou mans per a tirar avant el treball o estàs amb elles plegades. Doncs bé, na Trona no parava queteta, encara que no hi haguera res a fer. S'inventava la faena, si calia. Jo la vaig veure netejant copes netes i brunyint de nou culleres on ja et podies espillar. Un dia, fins i tot, va recol·locar el magatzem sencer després que l'ordenara en Carpanta.

Recorde que de tant en tant li preguntava:

—Xa, Troneta, d'on traus l'energia?

I ella sempre feia:

—Jaumet, bonico, que no saps que per lo diner balla el gosset?

Era pobre la xica. Més que una rata d'església. Imagina't: la mare que no sap fer la o amb un got i el pare en l'etapa terciària de la sífilis. I a més a més, havien de pagar no sé quins préstecs que havien demanat el dia que els hi va caure el sostre de la casa. A saber la fam que estaria passant la família.

Una vesprada que va vindre la mare al casino, a beure debades quatre o cinc tassons de llet, com acostumava a fer, va i diu:

—Ma que és treballadora ma filleta. Ara, quan acabe ací, se torca la suoreta de les aixelles i a l'obra en el tio Paco.

—Com que a l'obra? —vaig demanar-li jo, que no entenia res.

I és que na Troneta, després de les seues horetes al casino, se n'anava a fer de manobra, en comptes de dormir. Quan li ho vaig comentar a ella, tornà amb allò de «per lo diner balla el gosset», i no va donar més explicacions. Com carall s'ho feia aquella doneta, per a treballar tant?

Ja saps que jo, Dídac, si vull esbrinar alguna cosa, fins que no trobe resposta, no pare, de manera que em vaig quedar amb la copla, que diuen, i vaig observar a la xica més detingudament. Descobrí encara més coses extraordinàries. La primera és que cada vegada que ens creuàvem i, pel que fos, la meua pell fregava amb la d'ella, per bé que fora un segonet, em pegava una enrampada que em feia mal i tot. I no només em passava a mi. La resta dels companys evitava el contacte amb ella per aquesta raó. La segona, que no encenia el llum quan era a l'excusat. Cosa rara. Que com és que sé això? Doncs perquè per davall de la porta tancada de l'excusat només s'hi veia una llumeneta fluixeta i groga, com si encenguera un lluquet per a canviar l'aigua a les olives. A mi tot açò, en comptes de fer-me recular, m'atreia més.

Un dia va vindre el xic amb què festejava. Li deien Toni, si no recorde malament. Un espasista gomós, que duia els seus amics afanetes al casino encara que a na Troneta no li feia gens de gràcia. Per sort, els dies que van estar venint no vam trobar res a faltar.

En Toni parlava amb els seus en veu alta de coses íntimes de la parella i a mi em venien ganes de trencar-li les dents d'una puntada de peu. Recorde perfectament una frase seua que em va colpir:

—Manxar en ella és com fer-ho amb un aparell elèctric.

Però no tot eren compliments. També el vaig sentir dir:

—No és or tot el que lluïx. La xiqueta té el geni curt. Si li porten la contrària, trau foc pels queixals. —Els amics van riure escandalosament i desdenyosa-. Com que no? I açò què collons és, pardals?

En eixe moment, s'alçà la màniga i mostrà l'avantbraç als seus amics —i de pas a tots els clients del casino—. Aquella fastigosa extremitat tenia unes clarianes entre els pèls, amb lesions rogenques i edematoses, com si una mà de metall incandescent li l'hagués aferrada.

—Només vaig dir-li que l'amigueta que té, na Meritxell, la filla del mestre, està ben bona. I no és que siga cap mentida, tat, Manolo?

El tal Manolo era un amic seu que tenia el cap com una carabassa. Però és igual, que m'enrotlle més que una persiana. El fet és que, per sort, na Troneta no va aguantar gaire temps aquell cretí d'en Toni i ell acabà esfumant-se com supose que acostumarà a fer a les cases on furta, si n'apareixen els amos.

Allò, que podria haver sigut una benedicció, afectà la xica moltíssim. Jo pense que va ser la gota que feu vessar el got. Encara que conservava l'energia sobrehumana, les coses que deia i, sobretot, la careta que duia, s'havien omplert de clapes ombrívoles.

Al casino se la veia a disgust, però no sabíem molt bé com ajudar-la perquè mai no havíem acabat d'agafar-ne confiança. No és que els meus companys i jo li tinguérem entema. Era que no es podia parlar tranquil·lament amb ella de res, perquè sempre anava amunt i avall, i allò de no poder tocar-la tampoc no ajudava. Potser fora jo qui més feia per la seua integració. Això explicaria que un dia s'adreçara a mi per a demanar-me:

—Jaume, tu m'acompanyaries a la revetla?

⚡⚠️⚡

Próxim capítol: Dídac. La promesa borrera

Capítol anterior: Dídac. La xica del mocador roig 

 

Rondalles valencianes 1

L'Enric Valor de les Rondalles valencianes em recorda al Pascual Tirado del Tombatossals, un escriptor que també construïx un text que demana un gran entusiasme per la filologia, per la terminologia agrícola i per les ciències naturals. De fet, ara comprenc molt bé perquè hi ha tantes adaptacions de les seues obres per a criaturetes. Hom diria que les poden fer servir també la resta d'adults que no tinguen interés en la puresa del llenguatge i la riquesa inesgotable del vocabulari valencià; que tan sols vulguen llegir històries. Jo, per la meua part, he fruït tantíssim d'estos aspectes que m'engoliré els set volums que em queden només els tinga a la mà.

Els problemes hi són, però. La misogínia de frases com ara «era molt llesta, com solen ser-ho quasi totes les lletges» no ajuda a estimar el text, ni a fer-lo envellir amb dignitat; com tampoc ho fa l'ús narratiu de la dicotomia santa/puta, que ja fa pudor.

Tampoc no em va bé a mi la religiositat que sura ací i allà, considerant «una gran devoció» com una cosa «ben valuosa», comentant que els magraners assenyalen «el blau camí del cel», fent a Crist i als sants personatges de les rondalles, etc.

De totes estes coses, però, potser no és just culpar a l'autor, ja que és de suposar que la memòria col·lectiva d'on ha tret les històries acostuma a estar revinguda de mena.

Llevat d'estos problemes, sent un profundíssim respecte pel treball d'Enric Valor en esta obra, que personalment m'ha ensenyat a millorar el meu valencià i a nivell més general suposa un exhaustiu mostrari de totes les expressions i paraules que l'idioma podia tenir fins aleshores. I això, sense dubte, ha contribuït enormement a conservar la llengua en els darrers anys.

(1) Dídac. La xica del mocador roig

Els amors elèctrics d'en Dídac i en Jaume

Capítol primer

Llista de capítols

L'he vista, Jaume, l'he vista! Sí, Ella, la xica del mocador roig. I he parlat amb ella! A la inauguració de l'Ateneu Racionalista. Sí, t'ho has perdut. Ha estat molt gros. Hi eren tots. En Sarò de Pedralbes, na Perseveranda, en Ximo Benagai, de la CNT, na Nàsia la Idea, companys de l'escorxador... hi eren en Paco Canya, na Matilde Vesània, na Pasquala la Torta... En fi, una munió de gent. Sort que hi vaig anar prompte, que m'han dit que es va quedar molta gent fora. Ah, i hi era na Paquita també, que va preguntar per tu. Paquita Bueno, que anava amb en Germinal. No, la resta de les xiques no hi era.

En fi, cent i la mare. Perquè et faces una idea, fins i tot un parell d'afincaires van eixir del seu cau per tal de ser-hi. Sí, dels uniformats. La granota beix, les ulleres, el mocador negre... tota la parafernàlia. No, no van prendre la paraula, ells. Es va dir en el discurs que havien recolzat la proposta i havien donat no sé quants psicoscòpics, lectors elèctrics, llibres sonors... Pots fer-te'n una idea. Atifells dels afincaires. Saps bé que jo tampoc els puc pair, Jaume. La cançoneta de la fi del món és un poc com el conte de l'enfadós. No trobes?

A l'últim, per a la biblioteca de l'Ateneu, tu i jo vam fer donació de La indomable, de la Montseny. No te'n recordes que el teníem els dos? La meua còpia va ser. Doncs na Senteta, la presidenta de l'Ateneu, que treballa al magatzem de taronja del tio Rosso, diuen que va dir en veure el llibre que que, bé, perquè encara no en tenien cap de la Montseny.

Però tornem a Ella, Jaume, que ara mateix ni tinc, ni vull tindre res més al cap.

A tu no et puc mentir. Jo esperava, desitjava, anhelava, delerava perquè Ella assistira a la inauguració. Però no la hi vaig veure, així que tinguí un goig sense alegria. Fou en desallotjar, que vam tardar una bona estona, que sentí una rialla i vaig saber que era la d'Ella. T'ho jure que vaig endevinar que era seua sense haver-li sentit la veu abans. La cerquí entre aquella càfila i allà era, amb unes amigues parlant ben animosament.

Jo, no cal dir-ho, vaig parar l'orella. La discussió era seriosa.

—Visca el col·lectivisme! —cridava l'amiga.

—Visca l'anarcocomunisme! —exclamà Ella.

A causa de la quantitat de gent que érem i l'escalfor dels arcs voltaics que ho omplien tot d'una llum encegant, començàvem a acubar-nos-hi tots. Els abrics i les gorres havien caigut ja, però Ella, cabuda, continuava portant el mocadoret roig al coll, i s'acalorava encara conversant amb les amigues.

—A cadascú segons les seues necessitats! —clamava, com si volguera que la sentiren en tot el barri de Benigafull.

—A cadascú segons el seu treball! —li retrucà l'amiga, vociferant com si parlara amb tots els habitants de Gual i part de la contornada.

A poc a poc, els fluxos de gent ens van apropar. Et jure, Jaume, que encara que haguera volgut, no haguera pogut fer-ho aposta. Va ser desitjat, però fortuït, que acabàrem a tocar l'un de l'altra. Elles ja s'havien adonat que jo les mirava, embadalit, però la veritat és que no era l'únic.

—Visca en Bakunin! —s'esgolava l'amiga, amb la cara brillant de suor i els ulls enrojolats.

—Visca en Kropotkin! —bramava Ella, inflamada de passió.

En eixe moment, conscients que tot lo món callàvem i ens les miràvem amb tota l'atenció, elles esclataren a riure de nou. L'hauries d'haver vista llavors. Tenia les galtes enceses, els ulls eixerits, el somriure sencer, franc i inapel·lable. Estava tan viva, Jaumet, tan viva!

Que com és Ella? Un portent. La cosa més bonica... Te'n recordes de la fotografia que té en Perico de na Carmen Tur? La d'El gato montés, sí. Hi té una retirada, però Ella és més... No sé com explicar-ho. Hauries de veure-la per a comprendre'm. Hauries de veure-la, creu-me.

Doncs el que passà llavors, és que jo ja era home a l'aigua. Ni més ni menys. Em veia a mi mateix com una palometa volant cap a una pereta incandescent. I just en eixe moment, quan era tan a prop d'elles que podia sentir la flaire escandalosa dels seus vestits, dels seus monyos, dels seus cossos, immobilitzats tots, anul·lada la nostra capacitat de decidir cap a on caminàvem, menats per la multitud, Ella va adreçar-se a mi.

—I tu —va dir, amb un somriure burleta—, tu que en penses?

Què havia de contestar, Jaumet? Jo estava desarmat, defallit! Amb prou faenes vaig fer:

—Dídac. Em diuen Dídac.

El filet de veu que m'eixí no fou prou i ella va dir, divertida, desvanida amb l'efecte que provocava en mi:

—Més alt, guapet, que no te sentim!

Vaig cridar tot el que vaig poder, una altra volta:

—Dídac. Em diuen Dídac.

Jo sabia que no estava responent el seu preguntat, Jaume, però què volies que fes? No m'anava el cap. Ella, però, va quedar satisfeta i així m'ho va fer veure, assentint amb el cap i dedicant-me una mirada que podria alliberar pobles sencers, anorrear qualsevol dictadura.

Pense que el meu aspecte, la meua conducta, la meua veu, no li resulten desagradables, Jaume. Crec que jo podria fer-li gràcia en un futur, i amb això, per ara, en tinc prou. Però, per sort, amic meu, encara n'hi ha més.

Mentre havia ocorregut tot açò, ens havíem anat distanciant elles i jo, i prompte quedaríem massa lluny per a poder continuar parlant. Quan ja quedava poquet perquè això passara, ella s'acomiadà de mi dient-me, amb un to seré i greu, el seu nom.

Cerverola, Jaumet. Cerverola li diuen. No és un nom preciós? Hui estic molt content, amic meu: ja sé com anomenar el meu anhel, la meua ambició, les meues fantasies...

No, quan vaig eixir al carrer, les cames tremolant encara, Ella ja no hi era. La vaig cercar, òbviament, però sense sort. A més, feia fred i jo estava amerat en suor, així que vaig prendre corrents el tramvia cap a casa per a evitar un refredat.

I saps què? Adés, pujant per l'escala, he trobat per fi la contestació a la pregunta que Cerverola em va fer. Sí, home: què pensava jo respecte d'en Miquel Bakunin i d'en Pere Kropotkin o, afinant més —perquè pense que això és el que hi havia darrere de la seua discussió amb l'amiga—, com pense jo que hauríem d'organitzar-nos idealment els éssers humans.

La resposta a eixa pregunta —i em ve ara, més de mitja hora tard—, és Emma Goldman.

Que no te'n recordes? Si m'ho vas llegir ahir mateix! Allò que l'amor és l'única base possible... Xe, millor t'ho llig directament del llibre. Un segonet. Mira, ací ho diu: «sabem que, ja siga que l'amor dure un instant o tota una eternitat, és l'única base creativa, inspiradora i elevada per a una nova espècie, per a un nou món».

Quina cosa més bonica, tat?

Enamorat jo? I tant! Com vols que no ho estiga?

⚡⚠️⚡

Próxim capítol: Jaume. La filla de na Cebeta Miraflor

El Carrer de les Camélies

 

Després de l'èxit de La plaça del Diamant, la Rodoreda va tindre el coratge de publicar una novel·la que mostrava la vida d'una persona que pertanyia a un dels grups socials més menyspreats a la Catalunya —i a l'espanya— d'aquella època —i de la nostra—. Poquetes de les seues lectores podrien sentir-se identificades amb el personatge principal i supose que cap lector. Tot i això, la Rodoreda ens va regalar esta novel·la de terror escrita amb una delicadesa que esborrona, un respecte vers els fràgils que denota decència i el rebuig vers els carcellers sempre necessari.

Si la teua existència no ha tingut una base tan feble com la d'ella, és difícil entendre que la Cecília no fuig, sinó que busca allò sense la qual cosa no es pot estar en pau; o adonar-te que si mai has tingut cap control sobre la teua vida, només pot dur-te a l'acció un patiment que arribe a anul·lar-te.

El carrer de les Camèlies és un espill on tots ens podem vore d'una forma tan crua que és costós mantenir l'esguard, perquè tots hem tingut ocells dins de gàbies.

 

Orxata Weird

Què dimonis és l'orxata weird? Encara no ho sé, perquè m'acabe d'inventar el concepte 🤣 

Però sí que sé què m'agradaria que fos: una mescla de la weird fiction anglosaxona (terror, fantasia i ciència-ficció, tot alhora) amb el sainet valencià, és a dir, un encreuament entre H. P. Lovecraft i Josep Bernat i Baldoví.

Vos imagineu a Visanteta sentint la crida de Cthulhu?

Bo, crec que ja m'he fet entendre.

Coneixeu cap exemple d'aquest gènere literari? N'heu llegit, d'orxata weird?